Three Men in a Boat (To Say Nothing of the Dog). Catalan

Jerome K. (Jerome Klapka) Jerome

Informations

• Publié par: voum
• Publié le: 08 décembre 2010
• Nombre de lectures: 41
• Langue: Catalan

Extrait

Project Gutenberg's Tres Homes Dins D'una Barca, by Jerome K. Jerome This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org Title: Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos) Author: Jerome K. Jerome Translator: Josep M. Mustieles Release Date: September 9, 2009 [EBook #29944] Language: Catalan *** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES HOMES DINS D'UNA BARCA *** TRES HOMES DINS UNA BARCA (Sense comptar-hi el gos) ACLARIMENT. Les anotacions al text referenciades així () corresponen a notes de l'autor o del traductor, i es troben al final de cada capítol. D'altra banda, les referenciades (*) són notes de la transcripció, i es troben totes al final del text.CAPÍTOL I Tres invàlids.—Patiments de George i de Harris.—Un que és víctima de cent set malalties fatals.—Útils prescripcions mèdiques. —Remei contra la malaltia del fetge, per a ús dels nois.—Nosaltres tenim un gran cansament i una veritable necessitat de repòs.—Una setmana(!)… sobre l'Oceà(?).—George proposa el riu.— Montmorency fa una objecció.—Moció original, presa per majoria de tres veus contra una. Ens trobàvem tots quatre—George, Guillem Samuel Harris, Montmorency i jo—asseguts dins la meva cambra. Enraonàvem, tot fumant, de la nostra situació desesperada (és, aquest, el punt de vista medical en que em poso). Ens hi sentiem sense esperit, i, en conseqüència, força inquietats. Harris ens contà que, de vegades, era atacat de rodaments de cap tan extraordinaris, que arribava a no saber el que es feia. George, tot seguit, ens va dir que ell també patia rodaments de cap sota els quals no sabia el que es feia. Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia convençut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de píndoles privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall dels diferents símptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la indisciplina d'aquella víscera. Doncs bé: jo en tenia tots els símptomes. És una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels medicaments sense que aviat em porti a la conclusió que pateixo, en el grau més virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En cada cas, el diagnòstic sembla correspondre a les sensacions que he pogut sentir en la meva existència. Recordo haver estat un dia al British Museum per llegir el tractament d'una lleugera indisposició de la qual tenia aleshores un principi. Era, si mal no recordo, un fastigós constipat pulmonar. Vaig pendre un llibre, i, havent llegit tot el que desitjava d'aquest assumpte, vaig començar de passar fulles peresosament i vaig recórrer la història de les malalties, en general. He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig submergir-me, però recordo ben bé que era cosa devastadora, esgarrifant. En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels símptomes precursors, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que m'aclaparava. Vaig restar glaçat d'espant. Després, amb la indiferència que solament la desesperació pot donar-me, vaig seguir tombant pàgines, i, arribant a les febres tifoides, vaig llegir els símptomes i vaig descobrir que indubtablement les posseïa feia ja alguns mesos. Desitjant conèixer alguna altra malaltia que pogués jo tenir, segueixo fullejant el llibre fins al ball de Sant Víctor: tot seguit em convenço que em trobo escomès d'aquest mal. Aleshores la meva sort m'interessà tan vivament, que vaig determinar-me a fer un profund examen. Per fer tal examen, vaig procedir alfabèticament. Llegeixo el primer article: Ague (febre intermitent). M'assabento que a la propera quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de Beright, m'aconhortà el saber que jo el tenia solament de faisó modificada, gràcies a la qual podria viure un parell d'anys. Tenia el còlera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la diftèria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusió que l'única malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de mal dels genolls o de les serventes. De primer antuvi vaig ressentir-me de l'excepció: em semblava veure-hi un insult i tot. ¿Per què no havia de tenir jo aquesta darrera malaltia? ¿Per què l'odiosa restricció? Tot reflexionant, un pensament menys aclaparador es fixà clarament en mon esperit: vaig recordar que tenia totes les malalties conegudes en la farmacologia, i el meu egoisme fou vençut per la meva decisió de renunciar al mal dels genolls. Jo era també el mimat de la gota, semblava, en un grau maligne, com igualment del zynosis, des de la meva infància. Després d'aquest article no es feia pas menció de cap malaltia i vaig pensar que no podia tenir-ne més. Vaig restar submergit en la meditació. ¡Quin bell subjecte devia jo ésser, sota el punt de vista medical! ¡Quina superba adquisició per a un curs de medicina! Segur que els estudiants no haurien pas tingut necessitat de fer llurs visites als hospitals, si jo hagués estat en llur possessió. Jo tot sol era ben bé un hospital: ells haurien pogut limitar- se a voltar la meva persona, i tot seguit treure el títol. Em preguntava, amb expectació, quant de temps podria viure. Vaig començar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments no sentia cap pulsació; després, em semblà que es produïen bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni la més petita palpitació. Havia deixat de bategar!! Jo estava per creure, malgrat això, que devia ser-hi i palpitar tostemps, però no puc pas explicar el fenomen. Llavors vaig examinar-me de davant (és a dir, de la part compresa entre el meu cap i ço que jo en dic la cintura), i vaig seguir el contorn de les meves costelles, aturant-me una mica sota els ronyons. Cap so! Cap sensació!Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora, tan lluny com ella volgué anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre vaig escrutar. No veia sinó la punta, i l'únic fruit que vaig treure d'aquest examen fou la més ferma certitud de que tenia l'escarlatina. A la sala del British hi havia entrat feliç, amb bon posat, i en sortia arrossegant-me i vacil·lant com una vella ruïna. Vaig anar a casa del meu metge. És, aquest, un vell amic que em pren el pols, em mira la llengua i parla del temps que fa (tot a la bona de Déu) quan em penso trobar-me malalt. Aquesta vegada -em deia jo- li faig un bon servei, en anar-lo a veure. Vejam: ¿què vol, un metge? Clients. Doncs bé: jo hi aniré i tindrà, amb mi sol, més clientela que amb mil set cents d'altres vulgars pacients que no tenen, cadascun, més enllà d'una o dues malalties. Arribo a casa el metge, i tinc la sort de trobar-lo. -Digui: com va, això, avui?- em demanà. Jo vaig respondre: -Estimat amic, no li vull fer